Cada activitat que realitzem és fotografiada en infinits angles, amb càmeres i mòbils que apareixen a cada esdeveniment amb la sistemàtica i poderosa voluntat d’atrapar-ho tot, sense deixar espai al gaudir o temps al mirar.
Podria semblar que amb totes aquestes imatges tindríem una crònica objectiva i fidel a la realitat, però no és així. Cada captura pretén recrear, d’una forma molt subjectiva, el com hauria d’haver estat la visita i no la realitat d’aquesta. Cada imatge crea una realitat que mai no va existir, és creïble que estiguéssim sols al voltant del monument?
La fotografia és la manera més fàcil d’explicar el que sentim o veiem davant d’alguna cosa, tot i això, la majoria de les vegades es fa servir per crear una realitat paral·lela, una realitat que no explica emocions, només serveix per un record planificat d’autoengany.
No pretenc dir-li a ningú què ha de fotografiar, només que tindríem una crònica molt més real si fotografiéssim el que veuen els nostres ulls amb la frescor del mati o amb les ombres de la tarda. Molt més fàcil i interessant que intentar recrear el que no ha estat. És, però, molt possible que això us aboqui al fracàs amb la vostra audiència i que aquesta, vulgui només el llistat dels llocs on heu estat i els noms dels restaurants on heu menjat. El plaer que haureu sentit és molt més difícil de compartir.

1 Comment

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *


8 + 6 =


Post comment