A tots ens agraden les fotos i haig de dir que moltes vegades gaudim més fent-les que veient-les. Cada dia milions d’humans disparem amb càmeres i mòbils a qualsevol cosa animada o estàtica que tingui l’atreviment d’aparèixer davant nostre, i fins i tot fent un selfie atraparem el que s’amaga darrera el clatell. Aquesta acumulació fa molt difícil trobar o fer una imatge que pugui interessar als possibles espectadors. Amb la necessitat d’aportar alguna cosa, cada vegada més fotògrafs travessen la línia cap al que podríem anomenar il·lustració hiperrealista, com ho poden ser les piscines de Maria Svarbova, els mons fantàstics d’Alberto Ghizzi o la molt especial canalla de Loretta Lux per posar uns exemples. La resta dels mortals deixarem en mans d’Instagram i els seus filtres la solució per recuperar alguna mena d’emoció.

Henry C. Bresson deia que la nitidesa en una foto és un concepte burgés. Dir això mentre prems el botonet d’una Leica queda com una mica “gouche divine”, haurem d’admetre però, que la qualitat tècnica de la foto no garanteix que aconseguim transmetre res especial. D’altra banda acostumats a veure imatges periodístiques o publicitàries cerquem allò que pugui ser emocionant en el subjecte de la foto, és a dir, en allò que decidim fotografiar. Passem llavors a dependre de la carona d’un gatet o d’unes fulles de tardor que per la nostra desesperació tampoc garanteixen absolutament res, i en molts casos, si ho aconsegueixen és a pesar de la foto i deixant el nostre esforç en mans d’una anècdota.

Amb una certa maldat us recomano que veieu el vídeo sobre el que pot ser una imatge periodística, és evident que ni de tros tot és així, però serveix per entendre la pressió i necessitat de crear emocions per sobre de la pretesa imparcialitat d’una foto. [ Enllaç al Vídeo ]

Ens trobem doncs en la necessitat de disposar d’alguna mena d’estructura gramatical que permeti crear una narració que concentri en un sol mot, o en uns breus segons, la capacitat d’emocionar al nostre públic.

Sóc admirador del treball de Ming Thein, i la seva definició de les quatre coses necessàries per a fer una foto em sembla la més encertada, tot i no compartir-la  plenament.

Ming Thein diu que una foto està composta de llum, subjecte, composició i idea. És a dir, que primer hauríem de tenir la llum adequada i o interessant, després haurem de deixar clar quin és el subjecte, i  per acabar, distribuir els elements que volem dintre del quadre. Per a mi aquests tres elements són els que en conjunt acabaran construint una narració vàlida i amb capacitat d’emocionar. Ming reclama que també és necessària una idea prèvia, jo no acabo de compartir aquesta darrera part, ja que una idea requereix, en la majoria dels casos d’un espai molt controlat i en d’altres és un cop feta la foto que la trobem.

Tot això ens porta a que l’emoció està en la narració i no en el subjecte, de la mateixa manera que alguns amics ens fan riure quan expliquen un acudit i d’altres no ho aconsegueixen tot i ser el mateix relat. Crec que aquests elements que ens proposa Ming fan que fer una foto sigui més fàcil i una experiència molt més satisfactòria.

Us recomano molt el vídeo de Ming a l’Havana, i us prometo que jo no sóc el de l’estelada.

[ Enllaç al Vídeo ]

1 Comentari

Deixa un comentari

La teva adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats*


5 + 2 =


Vuidar el formulariPost comment